Marc.

Una de les coses que vaig fer només desfer les maletes que vingueren amb mi des de Noruega fou buscar les llibretes on guardava escrits de quatre o cinc anys ençà. En totes elles hi vaig trobar escrits que resseguien la nostra vida, com un recull de sensacions escrites per no ser oblidades.

Aquests textos, que no són més que pensaments i emocions, comencen el dia en què Xavi em va dir que no patira, que no em quedaria sola al batxillerat humanístic, que uns amics seus de l'escola s'havien matriculat al meu grup. Vaig descriure la primera vegada que et vaig vore sense gaire entusiasme: que t'havia vist un dia que havia anat a acomiadar-me dels meus amics, que se n'anàveu amb l'escola d'estiu. Que portaves una camiseta negra i que pareixies simpàtic. Que ni tan sols ens havien presentat.

Negra com la que probablement portaves quan ens vam presentar, un setembre de setze anys. Que ensenyament, llengües i literatura, que audiovisuals i l'última pel·lícula que havies vist. No han canviat tant les coses.

Descripcions com colors enganxades amb un cuquet amb altres històries. Colors com el roig de la teua jaqueta aquella vesprada de gener que passejàrem pel riu. Com el verd de la gespa on ens estiràvem per parlar, amb el teu cap damunt la meua panxa. Verd com quan em mires i em somrius, amb el verd i el color de la mel. Vermell com la jaqueta que, tants anys després, em va abraçar a l'estació de tren de Tønsberg, i com el teu nas quan et vaig penjar la bufanda del coll.

Un color càlid com l'abraçada en tornar del nord i com la que arribarà en una setmana. Càlids com els llançols, i com un bes suau. Com la pell quan t'apropes.

Blanc i negre de cinema, de filmoteca, de la nit d'hivern i d'estiu. Blau de mar i de passejades.

Hi ha tantes pàgines teues. Tants papers blancs i d'altres colors. No ens han canviat tant les coses, però passa que Londres és trista i poc amable, i tu estàs lluny.