L'escola d'Euskal Herria

El senyor Patxi López hauria de saber, entre d'altres coses, que anomenar "afavorir el bilingüisme equilibrat" a l'acció i efecte de fomentar un bilingüisme unidireccional i promoure clarament la substitució lingüistica és un eufemisme de genocidi lingüístic. No estaria malament tampoc que fullejara una mica, així, per damunt damunt i per no oblidar on governa, l'Estatut de Gernika. Seria massa demanar-li que es deixara de demagògia i es plantejara per un moment què és això d'adoctrinar. Per no parlar del gran negoci que és per les editorials que el rotllo messiànic de Patxi es trasllade als llibres de text.

A la merda els darrers estudis sobre el tractament de les llengües en models d'educació plurilingües. Què és això del plurilingüisme additiu a les societats bilingües?

Pareix que comencen a seguir les passes del País Valencià. Les escoles d'allà dalt també fan mal.

Oposicions 1.0

Per començar, els ànims pels núvols. I no com Charlie Brown.

No sóc d'Alcàsser.

Anit em va emocionar especialment el concert d'Sva-ters. Amb la plantilla de vents al complet, un senyor escenari i la plaça de bous de gom a gom van aconseguir moure al personal.

Supose que ho va afavorir el fet que després tocara Macaco. Que ho afavorí negativament, vull dir. Amb la popularitat que ha tingut el moving, Macaco ha elevat el seu rotllet cosmopolita i multicultu al màxim exponent. Bonrollisme perro flauta, imatges dels pols en desgel, incomunicació, Sàhara i molt de compromís a nivell global, però ni rastre de Cabanyals, Puntes ni problemes locals. Tan sols un gràcies i un Visca València, o algo així, perquè el català ens oferí un concert en perfecte castellà.

I, per si fóra poc, s'acomiadà ple de gràcia i modèstia, agraint al públic que és per ells que Macaco s'escolta a la ràdio, perquè mai fins ara no li havien fet promoció. Toca't el nas. Es nota, es nota, clar que es nota, perquè els anteriors treballs mestissos i radiochangos es trobaren a faltar, excepte alguna que altra cançó.

No sóc d'Alcàsser, però mai m'havia emocionat tant la República Alcassera. Potser la UVEG podria haver suggerit als Macacos que es mullaren una mica més en la Mediterrània nostra.

Sabotatge, rebel·lió, desobediència i agitació!

Tot l'enyor.

Fa un parell de dies que comence a sentir fred als peus.

Aquesta setmana han estat amb nosaltres tres professors suecs que participen al projecte educatiu de ma mare.

Ahir, Marc va trobar un text on li explicava què li convenia portar a l'equipatge per vindre al Nord i hem pensat que hauríem de llegir totes aquelles històries nostres.
Aquest matí he rebut un correu amb una presentació de fotografies del Preikestolen i m'ha paregut redescobrir aquell monstre rocós.
Ara mateix, Blanca s'acaba de comprar un bitllet d'avió. Volarà a Tønsberg en novembre.

No recorde si a estes altures ja havia caigut la primera nevada de la tardor, i no serà la primera ni l'última vegada que em penedisca de no haver escrit un diari, quatre notes, sobre la meua vida allà. Havia oblidat detalls com les combinacions de trens i busos per arribar a casa des de l'aeroport més proper i el ritual casolà de fer llevar les sabates als meus hostes abans d'entrar a l'habitació. El record nòrdic, però, encara em persegueix.

Feia temps que no sentia aquesta necessitat imperant de tornar a algun lloc. Els boscos. El fiord. L'aigua. El fred. La calma. El silenci.

Potser, en certa manera, també és ma casa.

Colón, Eduardo Galeano.

Una lectura molt adequada per reflexionar-hi una miqueta.


Desafiando la furia de los vientos y el hambre de los monstruos devoradores de barcos, el almirante Cristóbal Colón se echó a la mar.

Él no descubrió América. Un siglo antes habían llegado los polinesios, cinco siglos antes habían llegado los vikingos, y trecientos siglos antes que todos habían llegado los más antiguos pobladores de estas tierras, a quienes Colón llamó indios, creyendo que había entrado al Oriente por la puerta de atrás.

Como no entendía lo que esos nativos decían, Colón creyó que no sabían hablar; y como andaban desnudos, eran mansos y daban todo a cambio de nada, creyó que no eran gente de razón.

Aunque murió convencido de que sus viajes lo habían llevado al Asia, Colón tuvo sus dudas. Las despejó en el segundo viaje. Cuando sus naves anclaron en una bahía de Cuba, a mediados de junio de 1494, el almirante dictó un acta estableciendo que estaba en China.

Dejó constancia de que sus tripulantes lo reconocían así; y a quien dijera lo contrario se le darían cien azotes, se le cobraría una pena de diez mil maravedíes y se le cortaría la lengua.

Al pie, formaron los pocos marineros que sabían firmar.

Eduardo Galeano, Espejos (2008)

Friuli-Venezia Giulia. Primer. L'arribada.

Aquest estiu vaig fer una escapada des de Londres per passar uns dies a Itàlia amb Pilar, que estava traguent el suc a les últimes setmanes del seu Erasmus a Udine.

Fou un moment en què el caràcter insular dels anglosaxons m'ofegava una mica i potser per això em va aliviar canviar d'escenari per uns dies. Sort que els viatges que faig són per plaer i pel goig d'aprendre, perquè si no el meu esperit de primermundista les passaria putes, putes.



A punt d'arribar, unes turbulències violentes, violentíssimes, em fan alçar la vista del llibre. Mentre el general Bolívar m'espera suspens en els últims moments de la seua agonia, el copilot ens recomana que ens posàrem el cinturó de seguretat amb una veu que no ajuda a tranquil·litzar-nos. Minuts després i sense cap perquè, la megafonia ens informa que aterrarem a l'aeroport de Venècia i no a Treviso. La dona que seu al meu costat em mira amb cara de no entendre res i tracte de fer-li entendre amb el meu Italian for begginers. Malgrat haver arribat a terres italianes, la companyia continua adreçant-se a nosaltres en anglés.

En mirar l'hora me n'adone que el problema és meu. Portem quasi una hora de retard i desconec si hi haurà algun tren que puge cap als alps a eixes hores de la nit. Demane ajuda a la dona del costat i ella pregunta al seu home. Ell em diu "no English" i jo li aclarisc que "capito italiano ma non posso parlare". Em donen quatre consells sobre què fer i la meua por a passar la nit en una gòndola augmenta.

Eixim de l'avió i travessem la pista aèria en bus. Em sorprén la familiaritat que es respira allà dins, res a veure amb l'atmosfera dels autobusos i metros anglesos, i em veig amb mi mateixa amb un posat seriós, recte, agafada de la barra metàl·lica d'un seient, al costat de gent que parla amb un to de veu elevat i com cantant. Tracte de canviar el meu rictus almenys una miqueta i malgrat la por a no saber on acabaré esta nit, i em pregunte fins a quin punt he assumit el posat avorrit i insípid dels londinencs quan es mostren al públic.

En eixir de l'aeroport telefone a Fabiana, una mestra italiana amb qui a casa guardem una relació molt familiar i pregue per trobar-la a casa. Sí, ara ve a per mi. Llig, passege, intente calmar-me i en menys de l'esperat la veig arribar de lluny. Camine cap a ella. M'abraça. La trobe canviada, més grosseta, pot ser. Fa dos anys des que vaig anar a vore-la a Brussel·les. Al cotxe em pregunta per mi, pels nords, pel fred, per les escoles, i ella em conta com fou l'adéu als cinc o sis anys de mestra a Bèlgica. No fa cap intent d'encendre el cigarret que abans acostumava a aguantar amb els dits de la mà dreta, i me n'adone que ja no fa olor a tabac.

Arribem a sa casa i torna a oferir-me, una vegada més, l'acqua frizzante que tant li agrada. "Que no, Fabi, que ja saps que a mi el gas..." M'alegra, però, com també ho fa trobar-me amb els porquets que té pintats a una de les parets de la cuina. Porco mondo, porca miseria, porco cane, porca Eva... algun dia parlaré d'ells.

Abans d'anar al llit, m'alerta de la seua sinusitis belga i també dels mosquits. Com que no troba l'aparell per repel·lir-los, col·loca les pastilles insecticides a les bombetes de les nostres habitacions. "Amb la calor també funcionen, ja voràs...".

Abans d'adormir-se, llig L'Éducation sentimentale de Flaubert. Jo no tanque els ulls fins que no l'escolte apagar la llum de la seua habitació. Em sent com a casa. Demà agafaré un tren cap als Alps.

A long time, long time now.

Deu ser cosa de la vintena que portem un mes un tant frenètic de comiats Erasmus / Sèneca / variants.

L'any passat, mentre alguns amics s'alçaven preguntant-se què planejarien per als concerts típics de la mare de Déu d'agost, jo passava la duana noruega amb una maleta que pesava uns quants quilos de més.

Demà faré una bossa aclimatada a la pluja londinenca.

Dissabte tornaré a volar.