Les Bonnes

Ahir tinguérem el gust d'assistir a la representació de Les Criades de Jean Genet, a càrrec de Manel Dueso. Una adaptació brillant que permet conèixer amb més profunditat la figura i l'obra de Jean Genet.

Amb una interpretació espèndida, els actors trasmeten a la perfecció els rituals sadomasoquistes de Solange i Claire, dues germanes que aprofiten les absències de la senyora a la qual serveixen per emular el seu assassinat. Sense que el diàleg cese, ambdues es passegen per la cambra de l'adinerada, es contemplen als espills del seu tocador i es vesteixen amb les seues teles mentre es palpen i planegen els detalls de la seua mort.

A més de subvertir els valors morals tradicionals, Genet presenta la personalitat desequilibrada i vil de dos personatges marginats i dependents que fantasiegen amb una venjança a mode d'alliberament al mateix temps que aprofiten la intimitat que les envolta per satisfer les enveges mitjançant el joc de rols i donar eixida als desitjos sexuals.

Aquesta obra clàssica -no deixa de soprendre'm el fet que fóra estrenada l'any 47 a París-, és encara d'una vigència absoluta. La follia com a forma d'evasió d'una societat en la qual hi imperen les relacions de poder, dependència i opressió amb el quart món com a víctima.

"Vergonya, cavallers, vergonya"

"Anything that can go wrong will go wrong".

Mos pares em regalen una entrada per al concert d'Al Tall de divendres. Passen les setmanes. M'arriben notícies d'un concert de Los Planetas, Nacho Vegas i La Habitación Roja per al mateix dia. Em pegue cabotaês contra la paret.

Que sí, que bé, que toquen per a la America's Cup, que quina sort que no t'agraden per no haver d'anar-hi. Però servidora i eclecticisme a voltes són sinònims i l'indie li ha agradat molt i molt. A servidora.

Tinc un record com una fotografia: primavera, la finestra de Comte d'Altea, els arbres en flor, un disc de Los Planetas, Maria i jo cantant amb una veu llastimera d'aquestes com si arrossegara les penes adolescents de l'ESO. Son pare que entra a l'habitació i ens pregunta si és que no tenim classe.

Com aquest, recorde uns concerts de fa cosa de sis anys a l'Umbracle amb les CocoRosie, Manta Ray i algun que altre més.

Que em té igual que siguen venuts o ho deixen de ser; que no em preocupa el més mínim. Que preferisc les cançons suïcides de Vegas als al meu parer infumables Artic Monkeys, que tocaran a l'Hemisfèric, cosa que és tan populista o més, perquè eixos sí que són un producte redó de la indústria discogràfica. També han portat companyies de teatre magnífiques i han muntat uns espectacles brutals. Això sí, l'ètica i el pensament crític cadascú se'ls ha de portar de casa.

Que pagat està i amb els nostres impostos i que, sobretot, tenim criteri. Però jo tinc l'entrada d'Al Tall.

Això sí, demane als que ens maleeixen per voler xafar amb els nostres peuets traïdors el recinte del port que es renten la boca amb lleixiu per haver lloat durant molt de temps el Greenspace per la seua modernor i les seues propostes i haver tirat pestes després en ser censurat el concert pel Cabanyal que hi hagué previst.

Quin món de mones.

Un cofre amb dos tresors

Despús-ahir vaig descobrir una joieta a partir de recomanacions de recomanacions de recomanacions de les que fa Spotify. Un àlbum que, com el propi subtítol avança, comprén cançonetes per xiquets menuts i grans.

Encara que hi ha alguna que altra versió de temes mítics per a infants, em sembla que la majoria són originals. De fet, molts de nosaltres podríem cantar el "Puff the Magic Dragon" a la catalana, popularitzada en el seu moment per Peter, Paul and Mary i de la qual trobem una versió igual de mona de Broken Social Scene.

A més de la tendresa que desprén, m'agradà especialment la col·lecció d'artistes que hi participen, molts d'ells coneguts, altres per descobrir.

Per altra banda, les Ovelles ens recomanen una bona alternativa als anuncis d'Spotify.

Grans descobriments quotidians, si més no.

Recerca en primera persona del nord perdut

Potser aquesta haja sigut una de les poques setmanes que he aconseguit respirar profundament, i no per les obligacions laborals ni acadèmiques, no.

A sovint pense en la relació entre la quantitat i la qualitat d'escrits que publique i el meu estat anímic i me n'adone que és només en les èpoques en què exercisc de persona activa i polifacètica sent un desig veritable d'escriure. En aquests darrers mesos no he sigut capaç de trobar la meua capacitat d'expressió. És possible que deixara oblidat el meu gust per parlar de qualsevol cosa en alguna estació de metro, potser em caiguera mentre buscava l'agenda a la bossa de classe.

Sóc activodependent, i és que és tota una satisfacció adonar-me que he dedicat la meua vida a fer coses que m'agraden. Concretament aquests darrers anys m'han ajudat a perfilar qui sóc i què vull. Potser el problema és el pas d'una època de grans experiències i expectatives a una de desencants i dedicació exclusiva.

Són temporades, em dic, temporades. Però el cert és que he destriat del present idees, quefers, persones i actituds d'una manera temporal, o potser definitiva. Durant aquests mesos el meu dia a dia s'ha reclós en una cuirassa on s'hi fonien una vintena de familiars i amics i alguna que activitat acadèmica, d'oci i laboral.

He fugit d'aglomeracions, de relacions superficials i caduques i, lamentablement potser, d'alguns diguem-ne "moviments socials" que feia temps que portava entre mans ("diguem-ne" + entre cometes perquè sóc incapaç de definir-los).

Acostumada a viure una escola dinàmica, m'he dedicat exclusivament a unes aules universitàries en què majoritàriament es rep i no es dóna. He compartit gastronomia i converses només amb les persones més íntimes i a la faena m'he limitat a complir el que se m'ha manat. He llegit. Molt. M'he comportat com una feligresa exemplar anant al cine fins i tot un parell de vegades per setmana.

Però m'he desfet també de tots els meus projectes a curt i a llarg termini. M'he reclamat, en certa manera, el meu saber estar. La meua mala llet ha trobat a faltar els somriures de les set del matí, malgrat la son. Potser sóc una dona de costums i moltes d'elles no m'han acompanyat.

Em va preocupar -i em preocupa encara, d'alguna manera- adonar-me que davant quasi totes les persones em sent com davant d'una pàgina en blanc. He oblidat moltes de les habilitats socials necessàries per entaular una conversa i, cada vegada que em veig en situació, a l'aire ressona un "no saps què dir, no t'esforces, ni tens ganes de mantindre una conversa ni a l'altra persona li importa el que li pugues dir".

Em dol sentir-me tremendament incòmoda davant la incapacitat d'obrir la boca a les assemblees de les trobades i associacions mentre una veueta mal parida em recorda que no tinc res a fer: voluntàriament o involuntària he adoptat el paper de miop fingida. "Res millor que fer-te la longui quan et creues amb algú pel carrer, o a un vagó del metro", em recorda la veueta del dimoni, "la novel·la que porte a les mans serà el millor repel·lent". I mira que és filla de puta, la tia.

A més, com una mostra de rebel·lia pròpia dels quinze anys, he sentit un odi visceral per qualsevol cosa que no entrara dins dels meus esquemes. Se m'han llevat les ganes de mostrar-me amable i agradable davant de la gent i he sentit també molt de fàstic -tant que no t'ho pots ni imaginar- per l'etiqueta "del rotllo" i tot el que comporta. Uf, és que quan ho recorde em sacsegen els calfreds.

Tonteries a banda, a més d'una mostra d'estima a tot allò que em fa respirar, la consagració a la meua realitat més íntima ha suposat també un aixopluc davant la desorientació i la manca d'autoafectivitat. Un me cago. Un ad libitum. Una temporada de crisi, res més.

Coses dels ànims i de formar part del primer món.

In memoriam.

"I m'agafava del bracet..."

De la nit al Palau destacaria com de bé van sonar. I és que no és el mateix tocar a un auditori que a una sala. Esperava, però, un espectacle una mica diferent al del Loco de l'any passat. I diuen que tampoc se n'anà massa del d'Altea.

La part simpàtica de la nit, com l'altra vegada, els valents i valentes que cantaren corrandes. Una xiqueta molt dolça, un crit pel Cabanyal i la declaració d'amor de Lorena i Blanca.

Fou agradable, però no imprescindible.

Nouvinguts

Havia deixat de ploure. Feia res que havia tancat la porta de casa i els gats esperaven arraulits a l'estoreta de l'entrada.

De sobte, uns maulits més aguts que els que estic acostumada a sentir des de la cuina. He eixit per acariciar-los i només he trobat una taca negra del tamany de la meua mà amagada entre les plantes. Tenia els ulls tancats, malalts, coberts de lleganyes i en notar la meua presència com una amenaça s'ha desplaçant lentament cap al test. Sí, havia heretat la feblesa dels ulls i el color del pèl. El gatet no tenia més d'unes setmanes, potser no arribava al mes. No quedava llet a casa i li he tret un trocet de pernil. Massa per a ell, encara. Temia que passara fred i he anat a per un retall de drap gros, i mentrestant la gata ens observava de lluny. Després, s'ha acostat a la porta.

Per tal de protegir-lo del fred, supose, ella, com una cigonya, ha sigut qui l'ha tret del seu amagatall i ens l'ha deixat a l'entrada perquè el cuidem.

L'instint de supervivència, supose.